Medi físic

Medi físic del municipi

Relleu

Montbui es localitza a la plana, tal com queda reflexat en la seva alçada mitjana que és de 316 metres.  El relleu és predominantment pla al centre i nord del municipi, amb cotes que van dels 300 als 400 metres, i muntanyós però poc elevat al sud, amb cotes que s'eleven dels 400 fins a poc més de 600 metres. Les unitats de relleu muntanyoses del municipi són: la serra de Miralles, la serra de la Portella més al sud, i una estreta franja de la serra de Collbàs, trobant-se disposades en rengleres que van de NE a SW.

Del relleu descrit se'n desprèn una realitat territorial amb pendents baixos als extrems nord i oriental del terme, i en una franja estreta localitzada entre les serres del sud del municipi. Aquests terrenys força plans són en general aptes per l'agricultura, i tal com la història demostra, també per l'assentament urbà - afavorit per la presència del riu Anoia i de diverses rieres. - L'extrem sud del municipi i bona part de la banda sud i centre oest és predominantment muntanyós amb pendents superiors al 20%, la qual cosa n'impedeix la seva explotació agrícola i només s'hi desenvolupen boscos, alguns d'ells explotats forestalment.

Geologia

Respecte la geologia, la conca d'Òdena està formada per materials tous i poc consistents, sent una conca d'erosió excavada pel riu Anoia. La geologia d'aquesta zona és la pròpia de la Depressió Central, amb materials de l'era terciària i quaternària els quals foren dipositats en un mar interior que ocupava el territori comprés entre els Pirineus i l'antic massís catalano-balear. El resultat va ser la formació d'unes capes eocèniques de sediments marins (calcàries i margues) i d'unes capes oligocèniques rogenques d'origen lacustre (conglomerats, gresos i argiles), i en alguns punts, sobretot a la zona central de la Depressió, d'importants dipòsits de sals i guixos. D'aquests darrers n'hi ha una representació al municipi de Sta. Margarida de Montbui on s'hi troben unes guixeres. Aquests materials, heterogenis, tenen la característica comuna d'ésser materials tous i fàcilment erosionables, fet que explica el relleu actual de la zona. En aquest ambient és típic el desenvolupament de xaragalls tipus badlands, que deixa al descobert a més de les margues grises, els altres materials del substracte, com són els conglomerats, les argiles i els gresos de color rogenc. Dins de la geologia de la zona és remarcable l'escull de la Tossa de Montbui sent aquesta una zona de contacte erosiu entre l'oligocè continental i l'eocè marí.

El paisatge de la comarca de l'Anoia està clarament condicionat per la geologia i la flora, a part de per l'acció de l'home. En aquest apartat centrem l'atenció en les formes del paisatge degudes a la geologia. Considerem que convé protegir la totalitat o part d'aquests paisatges ja que caracteritzen la comarca i li donen riquesa visual. Per altra banda, alguns d'aquests paisatges són altament fràgils i sobretot són molt limitats en l'espai.

La importància geològica de La Tossa

La Tossa de Montbui mostra una de les millors seccions per estudiar el sistema escullós del Bartonià de la Conca Eocena Catalana. Aquests esculls es desenvoluparen en els marges de la conca durant els períodes en els quals no hi havia entrades de materials terrigènics, alternant-se i adaptant-se a la paleotopografia dels lòbuls deltaics abandonats.

En el tall de la carretera, que puja a la Tossa des de Can Alemany, es poden reconèixer fins a quatre etapes superposades de desenvolupament d’esculls, de les quals l’últim episodi escullós respon a un escull franjant, el qual barrava un lagoon extens amb claps d’esculls (patch-reefs).

Així doncs, el complex escullós de la Conca d’Òdena esdevé un exemple poc habitual a nivell nacional i internacional de model general d’esculls, en el qual els esculls precedeixen a un esdeveniment evaporític marí com són els guixos de la Formació Odena i el seu equivalent lateral de la Conca Evaporítica Catalana.

Darrera actualització: 27.02.2018 | 12:40
Darrera actualització: 27.02.2018 | 12:40